ROUND MIDNIGHT

 

LA MILLOR FUSSIÓ CINEMA-JAZZ:  AL VOLTANT DE MITJANIT

S'han fet algunes bones pel.lícules sobre el món del jazz, algunes de ben emblemàtiques com per exemple la primera pel.licula amb diàlegs sonors, The jazz singer (1927), una mena d'Auca del senyor Esteve a la jueva. D'altres de forta càrrega emocional com Young man with a horn (1949), aquí "El trompetista" amb un magnific Kirk Douglas  acompanyat per Doris Day i la perfecta "femme fatale" Lauren Bacall. Amb una excel.lent banda sonora, Paris blues (1961) de Martin Ritt i un atractiu repartiment que inclou Paul Newman i Sidney Poitier i amb l'aparició espectacular de Louis Armstrong. Un homenatge d'excesiva durada de Martin Scorsese, New York, New York . La biografia de Charlie Parker, Bird (1988) una obra mestra de Clint Eastwood, i per fi Round Mitnight (1986) de Bertrand Tavernier.

De totes elles aquesta darrera és per a mi, la millor, en tots els sentits i sense criticar cap de les altres, totes elles molt recomanables.
Al voltant de mitjanit apunta molt fi alhora de retratar el món del jazz. El protagonista no és un actor, és un autèntic saxofonista, és ni més ni menys que Dexter Gordon. Si la veieu o l'heu vista, podreu confirmar que dificilment pocs actors professionals haurien igualat la seva interpretació d'un músic alcoholitzat i malalt en els seus ultims dies.  François Cluzet serà el seu profund admirador i darrer amic. Es tracta aquesta d'una historia d'amor per la música de jazz, d'amistat i admiració,  intimista, de sabor autèntic, de les precarietats de l'artista, de colors de nit, de carrers adoquinats, de llums de neó, de plaers més enllà dels carnals.
La banda sonora creada per Herbie Hancock et posa els pels de punta i va guanyar un merescut Oscar de Hollywood. La història no és menys emotiva. Fins i tot Martin Scorsese i apareix interpretant un personatge secundari molt graciós.
Si us agrada el cinema i us agrada la música (ja no cal dir el jazz) no us la podeu perdre!!

SENSE ALÈ !!(1983)  BREATHLESSSSSSSSS!! 

Aquesta és una de les pelis que qualsevol persona que es pensa que sap molt de cinema, és a dir, qualsevol cinefil purista i llepafilms podria dir que és una merda o que es tracta del tipic producte de lluiment per a la parella protagonista. Podria dir també que la música és molt bona i (si és home) que la noia també i se li veuen els pits!, si és dona cinèfila podria dir que al Gere se li veu el cul, però que això és el millor de la peli.
Si sentiu a dir qualsevol cosa d'aquestes desconfieu de la sensibilitat cinèfila de pretès cinèfil, perquè segur que és d'aquells que té la sensibilitat al cul o als pits, i segur que ni tan sols són com el dels dos magnífics exemplars protagonistes d'aquesta genial pel.licula de Jim McBride. Director que amb Sense alè, Estimat detectiu i Gran bola de foc va fer una meva de trilogia de la passió per viure i estimar.
Personalment penso que els colors, el ritme, la banda sonora, la llibertat del protagonista, Lujack(Gere), un mangui enamorat de Mònica (Valerie Kaprisky), una estudiant francesa, la inocencia i sensualitat que ella desprèn en tot moment, els sentiments enfrontats entre la vida que cal dur i la que ens agradaria dur en realitat, viure l'avui per l'avui, i no fer les coses pensant en el demà, com tots solem fer, tot està perfectament
reflexat en aquesta pel.lícula.
Després, està la simbòlica presència d'un carismàtic personatge de la Marvel dels 70,  Silver Surfer, que en realitat serveix per descriure la sensació del protagonista de la història, un home lliure atrapat en aquest món d'autorepressió constant i desconcert mental.
O tot o rès- és el seu lema, i així ho demostra al final.
No us la deixeu perdre, aquesta peli és pura dinamita emocional i sensual. A diferència d'altres productes tan buits i edulcorats, lacrimògens o ensucrats, que de tan empalagosos sovint has de canviar de canal o tancar el televisor per vergonya alièna. I si entres en la història, ets sentiràs aviat lligat als personatges i no l'oblidaràs, perquè en el fons tot el que diu, és veritat.
 Mirant-la gairabé podreu notar l'aire càlid de California a la cara mentre conduiu un descapotable al capvespre...amb la música de Jerry Lee sonant al radio-cassette del cotxe.

MANHATTAN SUR  (THE YEAR OF THE DRAGON)

Si hagués de triar una sola pel.licula d'entre tots els centenars o milers de pel.lícules policiaques de la història, seria aquesta. Sí, Manhtan Sur, o L'Any del Drac, no és una peli d'arts marcials com us podrieu pensar alguns que no la coneixeu només en llegir el títol. El director, per començar, és Michael Cimino, que compta en la seva filmografia amb dues altres pelis excepcionals: Un botí de 500.000 dolars amb Clint i Eastwood i Jeff Bridges i El Caçador, aquella del vietnam amb Robert de Niro i Cristophen Walken jugant a la ruleta rusa i on sortia una jovenissima i preciosa Meryl Strepp, quan la seva cara semblava una escultura tallada en marbre blanc pel mateix Miquel Angel.
Aquesta pel.lícula va ser, em sembla recordar, titllada de racista i feixiste per la creuada del protagonista, un magnific Mikey Rourke en el seu màxim esplendor, interpretant un policia d'origen polac de mitjana edat amb molta experiencia i decidit ha acabar amb les mafies xineses  de Manhattan Sud.

Potser a la pel.li hi trobem alguns tòpics, però aquests estan tan ben dibuixats que superen a les seves fonts. Dues de molt remarcables són Distrito Apache. El Bronx.  amb Paul Newman i l'altre el gran clàssic de Fritz Lang, Los Sobornados. Aquestes serien dues referències molt directes i per a mi, juntament amb Manhattan Sur, la millor trilogia policiaca de la història del cinema, on també es podria incloure la serie televisiva Cancion triste de Hill Street.
Però a Manhattan Sur tot és tan gran... cada escena es pot saborejar, les de relació amb la seva dona són d'un realisme i una sensibilitat femenina molt especial, la recreació de l'ambient de Chinatown és realment espectacular; l'enterrament, la festa de l'any nou xinès, el restaurant amb les cantats, els tuguris i els negocis subterranis, també el luxós i sofisticat apartament de la periodista i amant del prota, etc...Tots els personatges tenen la seva visió de la realitat, com succeeix a la vida real. El personatge de Rourke, el veterà del vietnam Stanley White, com el de Glen Ford a Los Sobornados no s'aturarà davant de rès, això queda clar des de l'inici, siguin quines siguin les conseqüencies. Si al clàssic de Fritz Lang era gairabé una venjança personal aquí és una creuada d'un sol home per aturar el control de la mafia en aquesta zona de la ciutat.
El sòlid guió és d'Oliver Stone, la imponent posada en escena de Cimino, i el duel entre Rourke i John Lone (El Último Emperador) és com en el millor dels westerns: a vida o mort. L'espectador entra de ple en aquesta dramà violent, i pot gaudir i viure amb empatia la obssessió i les tràgiques conseqüències de la determinació inflexible del policia.
Després de veure-la un cop més, sóc incapaç d'imaginar-me una pel.licula millor de cinema policiac! On el poli, incorruptible, lluita per una causa justa  (posar fí a una corrupció organitzada) i rès no li importa més que això. Tot i que al seu voltant, en les relacions personals tot es desmorona; la dona, els companys de feina, la seva amant, tots patiran els danys colaterals de la seva guerra. Danys inevitables quan algú està fermament disposat a una causa i ha renunciar a tota la resta per aconseguir-ho.
Si no l'heu vista mireu-la! Si l'heu vista però no la recordeu, mireu-la! Si l'heu vista i us va agradar, torneu-la a mirar! És gran, com una obra de teatre de Shakespeare o un quadre de Fortuny, engrandeix el concepte de Cinema.

Poques vegades s'ha escrit i interpretat el paper de la dona del poli d'una forma tan convincent.

Vides rebels!

THE MISFITS (Vidas Rebeldes) 1961

Huston, Miller, Gable, Monroe, Clift...un equip artístic impressionant!

Aquesta pel.licula no massa reconeguda, ni per la crítica, ni per el públic en general, és un exemple de cinema d'autor fet a Hollywood amb algunes de les estrelles més grans del segle XX. Marilyn Monroe, Clark Gable i Montgomery Cliff, acompanyats per un parell de secundaris igual de magistrals (Thelma Ritter i Eli Wallach) ens ofereixen de la mà de l'escriptor Arthur Miller i del director John Huston un recital interpretatiu sense cap mena d'excés i alhora impresionant. El guió aparentment inexistent converteix converses també aparenment cotidianes en metàfores dels profunds problemes de la societat moderna i dels sentiments humans. Cada conversa, cada frase, estan carregades de contingut i tantmateix semblen espontanies com de la vida real. Els personatges, retratats de forma propera, com només Huston sabia fer-ho, fa que ens poguem identificar amb qualsevol d'ells en algun moment de la nostra vida. Cerquen la llibertat, la felicitat, malgrat ser identificats pel públic com uns perdedors. Però si ens mirem realment com som i el que fem, no crec que siguem tan valents per afrontar el futur com  ho fan ells. Irradien empatia malgrat ser imperfectes i potser precisament per això mateix. La fotografia és en blanc i negre tot i ser ja dels anys 60 quan el color ja feia tres decades que s'havia inventat. Hi ha moments de gran bellesa i duresa com el de la lluita final entre l'home i el cavall, filmats i muntats de forma impecable.
Ningú pot dubtar de la gran actriu que era Marilyn després de veure-la a Misfits per molt que les males llengües la deixin sovint a caldo, com passava en una pel.lícula recent que es deia... Una semana con Marilyn, potser? Jo només us dic que cada vegada que veig aquesta pel.lícula acabo convençut que és una de les millors que s'han fet mai sobre un gènere no gaire reconegut ni estudiat, que és l'existencial.
 I no cansa! És per això que us la recomano sincerament!

SKYFALL  Bond es desmarca!

He de reconèixer que mai he estat un fan de la franquicia James Bond. També és veritat que hi ha un parell de titols que sempre m'han agradat: Goldfinger amb Sean Connery i La espía que me amó amb Roger Moore. Però amb Skyfall penso que han remontat el personatge i el nivell cinematografic de la serie.
El secret que m'hagi agradat, deixant de banda tot el que és evident quan veus la peli: el bon gust amb que Mendes l'ha dirigida, la bellesa de les noies bond, la selecció dels escenaris, la sòlida presència de tots els actors i actrius, l'equilibrada dossificació d'acció i diàlegs o situacions comiques i dramàtiques,  la excel.lent fotografia, un argument que es desmarca de tota la serie (per fi un malvat que no vol dominar el món mundial)... sí, tot això m'ha agradat molt, però hi ha un detall que fa despuntar aquest Bond de tota la resta. Un concepte de fons, completament nou, col.locat prou sutilment a l'argument. Estic segur que molts l'haureu notat també. Si a la resta de la serie el personatge es distingia per la innovació d'una tecnologia que el posava per damunt de qualsevol,  ara, que tothom està farcit de tecnologia fins el punt que aquesta acaba soplint la pròpia intel.ligència, Bond es desmarca i s'enfronta als problemes practicament nu. Amb un vell fusell de caça, un ganivet i una radio. Aquest detall ha estat la cirereta del pastís. Avui dia, que la tecnologia és a les mans de qualsevol, Bond la deixa enrera i s'enfronta a tot amb intel.ligència i pebrots. Chapeau!

Llarga vida al nou Bond!

Benvinguts cinemaniacs!

Aprofitant la malaltia cinèfila crònica que pateixo de fa temps, m'he proposat escriure breus comentaris sobre pel.licules que, segons la meva humil opinió, mereixen ser vistes.

Sense spoiler!

La primera per ser la última que he vist és SKYFALL de Sam Mendes. El darrer Bond.