ROUND MIDNIGHT

 

LA MILLOR FUSSIÓ CINEMA-JAZZ:  AL VOLTANT DE MITJANIT

S'han fet algunes bones pel.lícules sobre el món del jazz, algunes de ben emblemàtiques com per exemple la primera pel.licula amb diàlegs sonors, The jazz singer (1927), una mena d'Auca del senyor Esteve a la jueva. D'altres de forta càrrega emocional com Young man with a horn (1949), aquí "El trompetista" amb un magnific Kirk Douglas  acompanyat per Doris Day i la perfecta "femme fatale" Lauren Bacall. Amb una excel.lent banda sonora, Paris blues (1961) de Martin Ritt i un atractiu repartiment que inclou Paul Newman i Sidney Poitier i amb l'aparició espectacular de Louis Armstrong. Un homenatge d'excesiva durada de Martin Scorsese, New York, New York . La biografia de Charlie Parker, Bird (1988) una obra mestra de Clint Eastwood, i per fi Round Mitnight (1986) de Bertrand Tavernier.

De totes elles aquesta darrera és per a mi, la millor, en tots els sentits i sense criticar cap de les altres, totes elles molt recomanables.
Al voltant de mitjanit apunta molt fi alhora de retratar el món del jazz. El protagonista no és un actor, és un autèntic saxofonista, és ni més ni menys que Dexter Gordon. Si la veieu o l'heu vista, podreu confirmar que dificilment pocs actors professionals haurien igualat la seva interpretació d'un músic alcoholitzat i malalt en els seus ultims dies.  François Cluzet serà el seu profund admirador i darrer amic. Es tracta aquesta d'una historia d'amor per la música de jazz, d'amistat i admiració,  intimista, de sabor autèntic, de les precarietats de l'artista, de colors de nit, de carrers adoquinats, de llums de neó, de plaers més enllà dels carnals.
La banda sonora creada per Herbie Hancock et posa els pels de punta i va guanyar un merescut Oscar de Hollywood. La història no és menys emotiva. Fins i tot Martin Scorsese i apareix interpretant un personatge secundari molt graciós.
Si us agrada el cinema i us agrada la música (ja no cal dir el jazz) no us la podeu perdre!!

SENSE ALÈ !!(1983)  BREATHLESSSSSSSSS!! 

Aquesta és una de les pelis que qualsevol persona que es pensa que sap molt de cinema, és a dir, qualsevol cinefil purista i llepafilms podria dir que és una merda o que es tracta del tipic producte de lluiment per a la parella protagonista. Podria dir també que la música és molt bona i (si és home) que la noia també i se li veuen els pits!, si és dona cinèfila podria dir que al Gere se li veu el cul, però que això és el millor de la peli.
Si sentiu a dir qualsevol cosa d'aquestes desconfieu de la sensibilitat cinèfila de pretès cinèfil, perquè segur que és d'aquells que té la sensibilitat al cul o als pits, i segur que ni tan sols són com el dels dos magnífics exemplars protagonistes d'aquesta genial pel.licula de Jim McBride. Director que amb Sense alè, Estimat detectiu i Gran bola de foc va fer una meva de trilogia de la passió per viure i estimar.
Personalment penso que els colors, el ritme, la banda sonora, la llibertat del protagonista, Lujack(Gere), un mangui enamorat de Mònica (Valerie Kaprisky), una estudiant francesa, la inocencia i sensualitat que ella desprèn en tot moment, els sentiments enfrontats entre la vida que cal dur i la que ens agradaria dur en realitat, viure l'avui per l'avui, i no fer les coses pensant en el demà, com tots solem fer, tot està perfectament
reflexat en aquesta pel.lícula.
Després, està la simbòlica presència d'un carismàtic personatge de la Marvel dels 70,  Silver Surfer, que en realitat serveix per descriure la sensació del protagonista de la història, un home lliure atrapat en aquest món d'autorepressió constant i desconcert mental.
O tot o rès- és el seu lema, i així ho demostra al final.
No us la deixeu perdre, aquesta peli és pura dinamita emocional i sensual. A diferència d'altres productes tan buits i edulcorats, lacrimògens o ensucrats, que de tan empalagosos sovint has de canviar de canal o tancar el televisor per vergonya alièna. I si entres en la història, ets sentiràs aviat lligat als personatges i no l'oblidaràs, perquè en el fons tot el que diu, és veritat.
 Mirant-la gairabé podreu notar l'aire càlid de California a la cara mentre conduiu un descapotable al capvespre...amb la música de Jerry Lee sonant al radio-cassette del cotxe.